per Vicent García
«El Coronel Aureliano Buendía promovió treinta y dos levantamientos armados y los perdió todos. Tuvo diecisiete hijos varones de diecisiete mujeres distintas, que fueron exterminados uno tras otro en una sola noche, antes de que el mayor cumpliera treinta y cinco años. Escapó a catorce atentados, a setenta y tres emboscadas y a un pelotón de fusilamiento. Sobrevivió a una carga de estricnina en el café que habría bastado para matar a un caballo. Rechazó la Orden del Mérito que le otorgó el presidente de la república. Llegó a ser comandante general de las fuerzas revolucionarias, con jurisdicción y mando de una frontera a la otra, y el hombre más temido por el gobierno, pero nunca permitió que le tomaran una fotografia. Declinó la pensión vitalicia que le ofrecieron después de la guerrra y vivió hasta la vejez de los pescaditos de oro que fabricaba en su taller de Macondo. Aunque peleó simpre al frente de sus hombres, la única herida que recibió se la produjo él mismo después de firmar la capitulació de Neerlandia que puso término a casi veinte años de guerras civiles. Se disparó un solo tiro de pistola en el pecho y el proyectil le salió por la espalda sin lastimar ningún centro vital. Lo único que quedó de todo eso fue una calle con su nombre de Macondo. Sin embargo, según declaró pocos años antes de morir de viejo, ni siquiera eso esperaba la madrugada en que se fue con sus veintiún hombres a reunirse a las fuerzas del general Victorio Medina.»
GARCÍA MARQUEZ, Gabriel, Cien años de Soledad, «Letras Hispánicas», Ediciones Cátedra, Madrid, 1997, (edición de Jaques Joset).
- Elogi de la senzillesa -
Per saber escriure, cal llegir; i posats a escollir, cal llegir els millors escriptors. De fet, un escriptor o un llibre esdevé clàssic no sols per la dèria crítica i analítica dels professors universitaris, sinó també perquè al plus de gràcia natural s'afegeix un domini de la tècnica literària i lingüística astorador.
En aquest fragment de Cien años de Soledad es pot apreciar aquest domini brutal d'una manera aclaridora. Potser que algú se sorprenga per aquesta afirmació. I més encara si ens adonem que el text es caracteritza sintàcticament per la senzillesa: oracions en preterit perfet simple juxtaposades o coordinades; les subordinades, de relatiu o temporals (no hi ha causals, ni concessives, ni finals...); períodes sintàctics curts (cap oració arriba a les tres línies); sempre el mateix subjecte (el coronel Aureliano Buendía); i sempre la mateixa estructura sintàctica (subjecte + verb + complements).
I què aconsegueix García Márquez amb aquest fragment? Descriure'ns la personalitat del coronel amb tal exactitud que sabem que és cabut, senzill, emprenedor, contradictori, lligat a un món màgic superior (anècdota dels fills i del tret al pit), i poc amic d'homenatges.
Però, hi ha cap adjectiu al llarg de tot aquest fragment que es referisca a Aureliano Buendía? Hi ha cap moment en què el narrador ens diga El coronel era...? Hi ha cap paraula que descriga, jutge, matise o definisca el coronel? La resposta és no.
Si volem esbrinar el secret de García Márquez, podem recórrer a una paràfrasi biblíca: pels seus actes els coneixereu. El narrador, quan decideix contar-nos literalment els actes del coronel Aureliano Buendía, sap que l'enumeració d'aquests ja té la suficient força perquè endevinem com és sense necessitat d'explicar-nos-ho. A més, s'estalvia la tasca feixuga d'encertar els adjectius que s'adequen al personatge i deixa lliure al lector perquè es cree una imatge pròpia de qui va ser el coronel Aureliano Buendía. Imatge que, paradoxalment sense cap adjectiu, es crea quasi idèntica - fique la mà dins del foc - en la majoria dels lectors.
Com que el narrador només ens ha presentat actes, com que no ha judicat, s'ha distanciat i ens ha permés accedir a un món on els personatges tenen vida pròpia, sense la coerció de cap mena de judici.
Acció, no descripció. Verbs i substantius, no adjectius. Oracions curtes, no llargues. I amb això, potser una de les millors etopeies ('descripció del caràcter o els costums d'un personatge'; la descripció física s'anomena prosopografia) que s'han escrit mai d'un personatge.
Recordem-ho, doncs: si bé els adjectius ensucren, també embafen. A més, les postres, normalment el plat més esperat per molts, no sempre han de ser dolces. Però no per això deixen de ser postres. De vegades, són millors. Ens sorprenen.
- Elogi de la tradició -
Els conceptes etopeia i prosopografia pertanyen a la tradició retòrica grecollatina. Si afirmem que l'escriptura s'ha de suportar en un coneixement profund i sistemàtic de la retòrica i dels recursos literaris, ningú s'atreviria a escriure. Però, s'ha de saber almenys de què va. Per posar un exemple, quan García Márquez escriu aquest fragment que hem citat, el col·loca a principi de capítol i sols es refereix als trets psicològics (els físics els descriurà després). Per què? Molt senzill. Tot personatge s'ha de presentar, ha de tenir uns precedents per tal que el lector sàpia situar-se en la història. Més encara, quan el narrador cita Buendía realitza un flash forward (contrari de flash back) que ens remet a coses que encara no ha contat, i ens crea, doncs, expectatives (les de saber com és psicològicament, i les de conéixer al detall la seua peripècia vital).
És a dir, empra un recurs que s'emmarca dins de la seua estrategia compositiva, que s'adapta al paper que el narrador juga en el relat. Un paper omniscient però no manipulador, un demiürg que ens embolica però que alhora ens aclareix dubtes.
La tècnica i el coneixement dels recursos del llenguatge esdevenen condicions imprescindibles si volem escriure des de la humilitat. Al cap i a la fi, els llatins ja digueren fa més dos mil anys que nihil novum sub sole ('no hi ha res nou sota el sol'). Segur que alguna cosa nova s'ha dit i escrit en literatura, però els patrons i els recursos continuen, en línies generals, sent els mateixos. No es pot escriure sense pertànyer a cap tradició, a cap corrent. I eixa tradició l´hem de conèixer. Reblem més el clau: com es pot escriure literatura innovadora si no es coneix allò que es vol innovar?
Publicado en Escribano 2 (Abril 2000)
GARCÍA MARQUEZ, Gabriel, Cien años de Soledad, «Letras Hispánicas», Ediciones Cátedra, Madrid, 1997, (edición de Jaques Joset).
- Elogi de la senzillesa -
Per saber escriure, cal llegir; i posats a escollir, cal llegir els millors escriptors. De fet, un escriptor o un llibre esdevé clàssic no sols per la dèria crítica i analítica dels professors universitaris, sinó també perquè al plus de gràcia natural s'afegeix un domini de la tècnica literària i lingüística astorador.
En aquest fragment de Cien años de Soledad es pot apreciar aquest domini brutal d'una manera aclaridora. Potser que algú se sorprenga per aquesta afirmació. I més encara si ens adonem que el text es caracteritza sintàcticament per la senzillesa: oracions en preterit perfet simple juxtaposades o coordinades; les subordinades, de relatiu o temporals (no hi ha causals, ni concessives, ni finals...); períodes sintàctics curts (cap oració arriba a les tres línies); sempre el mateix subjecte (el coronel Aureliano Buendía); i sempre la mateixa estructura sintàctica (subjecte + verb + complements).
I què aconsegueix García Márquez amb aquest fragment? Descriure'ns la personalitat del coronel amb tal exactitud que sabem que és cabut, senzill, emprenedor, contradictori, lligat a un món màgic superior (anècdota dels fills i del tret al pit), i poc amic d'homenatges.
Però, hi ha cap adjectiu al llarg de tot aquest fragment que es referisca a Aureliano Buendía? Hi ha cap moment en què el narrador ens diga El coronel era...? Hi ha cap paraula que descriga, jutge, matise o definisca el coronel? La resposta és no.
Si volem esbrinar el secret de García Márquez, podem recórrer a una paràfrasi biblíca: pels seus actes els coneixereu. El narrador, quan decideix contar-nos literalment els actes del coronel Aureliano Buendía, sap que l'enumeració d'aquests ja té la suficient força perquè endevinem com és sense necessitat d'explicar-nos-ho. A més, s'estalvia la tasca feixuga d'encertar els adjectius que s'adequen al personatge i deixa lliure al lector perquè es cree una imatge pròpia de qui va ser el coronel Aureliano Buendía. Imatge que, paradoxalment sense cap adjectiu, es crea quasi idèntica - fique la mà dins del foc - en la majoria dels lectors.
Com que el narrador només ens ha presentat actes, com que no ha judicat, s'ha distanciat i ens ha permés accedir a un món on els personatges tenen vida pròpia, sense la coerció de cap mena de judici.
Acció, no descripció. Verbs i substantius, no adjectius. Oracions curtes, no llargues. I amb això, potser una de les millors etopeies ('descripció del caràcter o els costums d'un personatge'; la descripció física s'anomena prosopografia) que s'han escrit mai d'un personatge.
Recordem-ho, doncs: si bé els adjectius ensucren, també embafen. A més, les postres, normalment el plat més esperat per molts, no sempre han de ser dolces. Però no per això deixen de ser postres. De vegades, són millors. Ens sorprenen.
- Elogi de la tradició -
Els conceptes etopeia i prosopografia pertanyen a la tradició retòrica grecollatina. Si afirmem que l'escriptura s'ha de suportar en un coneixement profund i sistemàtic de la retòrica i dels recursos literaris, ningú s'atreviria a escriure. Però, s'ha de saber almenys de què va. Per posar un exemple, quan García Márquez escriu aquest fragment que hem citat, el col·loca a principi de capítol i sols es refereix als trets psicològics (els físics els descriurà després). Per què? Molt senzill. Tot personatge s'ha de presentar, ha de tenir uns precedents per tal que el lector sàpia situar-se en la història. Més encara, quan el narrador cita Buendía realitza un flash forward (contrari de flash back) que ens remet a coses que encara no ha contat, i ens crea, doncs, expectatives (les de saber com és psicològicament, i les de conéixer al detall la seua peripècia vital).
És a dir, empra un recurs que s'emmarca dins de la seua estrategia compositiva, que s'adapta al paper que el narrador juga en el relat. Un paper omniscient però no manipulador, un demiürg que ens embolica però que alhora ens aclareix dubtes.
La tècnica i el coneixement dels recursos del llenguatge esdevenen condicions imprescindibles si volem escriure des de la humilitat. Al cap i a la fi, els llatins ja digueren fa més dos mil anys que nihil novum sub sole ('no hi ha res nou sota el sol'). Segur que alguna cosa nova s'ha dit i escrit en literatura, però els patrons i els recursos continuen, en línies generals, sent els mateixos. No es pot escriure sense pertànyer a cap tradició, a cap corrent. I eixa tradició l´hem de conèixer. Reblem més el clau: com es pot escriure literatura innovadora si no es coneix allò que es vol innovar?
Publicado en Escribano 2 (Abril 2000)
No hay comentarios:
Publicar un comentario